Ja fa 2 setmanes que vam arribar de Nicaragua. No volia escriure fins que pogués relaxar els meus pensaments i ordenar tot el que volia dir… sóc l’Oscar!

Portem 12 anys viatjant i per primera vegada tinc ganes de dir, no tornaré a aquest país!?!?! (de moment ;).

… Hate! …

Pot ser per la facilitat de l’idioma (no com en altres països, Kyrgyzstan o Birmània, on hem estat, ens era molt difícil comunicar-nos i potser no ho vam copsar), tenim la impresió que Nicaragua és el primer país que els va bé ser pobres i que faran tot el possible per seguir sen-t’ho. Tot el que tenen és part de donacions de Japó, EUA, països nord-europeus, Espanya, etc… i em refereixo a escoles, busos, camions de la brossa, ambulàncies, bombers i fins i tot, les capacitacions, que aprofiten tant poc, que quan marxa la gent que els està ajudant a muntar el projecte, lamentablement, se’n va tot a la merda.

0038_museu Colina

.

És évident que només hem estat 24 dies, i que potser hem fet una lectura equivocada… però estem tristos de veure que un país amb unes riqueses naturals estratosfèriques, no aprofiti el potencial que té.

Com és possible que només haguem trobat 2 oficines de turisme de l’INTUR obertes en tot el país?

Quan vam decidir anar a Nicaragua, el que més ens atrèia era el seu passat sandinista; ens semblava , en la distància, que era un poble que tindria ben arrelada la lluita per uns valors i unes idees, que els va portar a enfrontant-se a la dictadura de Somoza i a la intromissió dels EUA. Malhauradament, les noves generacions, ja no s’impliquen amb aquests ideals.

Ens ha sobtat veure la desestructuració familiar que hi ha. De molt joves es queden prenyades (14-15 anys) i ja s’han de fer càrrec de la criatura… evidentment el pare no en vol saber res i finalment (acostuma a passar) els que crien a la criatura , son les avis. Tot això es podría solucionar aplicant un mètode anticonceptiu, però el seu us no està ben vist pel fort masclisme regnant… i la falta de recurssos, fa la resta.

També ens ha inquietat el comformisme de la societat nica. Són capaços d’esperar que surti un bus fins a 1,5h. tard, i no fer sentir cap queixa; que la panga no surti un dia perquè falta una persona, haber-se d’esperar al següent, i res tu!, ni piu!!!

Un altre tema, és el menjar!!!. No puc creure que en una terra tropical i fèrtil, ens haguem passat 24 dies amb arròs i frijoles, tomàquet, cogombre i algún alvocat o pinya seca!!! En viatges anteriors (com al Perú i l’Equador), ens hem fotut les botes de fruita i verdura, per no parlar dels “jugos” que podies trobar a cada cantonada.

No puc acabar sese parlar de la BROSSA. Preocupats, i molt, vam quedar quan vam veure el costum que tenen de llençar-ho tot a terra, tot i els esforços constants dels municipis per indicar i explicar, amb centenars de rètols, que la brossa l’han d’abocar a les brosses o als contenidors (tot i que al Perú, les lleres de l’Amazones també fan posar els pèls de punta). Quan estàs en un bus i pugen el venedors/res, ja et pots posar a tremolar!, perquè tot seguit comencen a llençar les bossetes del “fresco” per la finestra, no cal dir-ho… també les llaunes, ampolles, xapes, emboltoris de tot tipus…

… Love! …

Doncs sí, Nicaragua m’ha agradat molt!!!. No penseu que m’he trastocat.

És un país idéal per viatjar pel teu compte. Molt divertit el merder que tenen muntat amb el tema dels transports: importantíssim preguntar constantment per les hores de sortida dels busos, les pangues, els ferrys o el que sigui. Es un desgabell! però és una manera pràctica d’interactuar amb el personal. (No sé com s’ho fan els gringos per arribar als destins, amb el seu -“hablo poco español”-).

0138_bus nica

.

L’hospedatge també ens ha agradat força. Per un preu d’uns 15 o 20$ tens un hotelet cèntric, net i amb un llit prou respectable, i si té wifi, ja és la repera.

Ara que parlo del hospedatge, m’agradaria enviar les meves humils “felicitacions” als senyors de l’Anaya Touring i la seva “Guía Viva de Nicaragua”. Sempre haviem viatjat amb Lonely, però aquest any vam probar de fer un canvi. NO ho feu per res del món!. És una autentica cagada. Les guíes serveixen per buscar hotel, transports, i destins interessants pel viatger!!! però com és possible que no hi hagi ni un sol mapa, per situar-se, de les ciutats on hem estat (excepte Managua, Granada)???, que només facin referència a 3 o 4 (amb sort 5) hotels i cars!!! o que descriguin vagament els llocs!!! Vinga, va!!! Una guía és per donar una pinzellada a la història de Nicaragua, i sobre tot és per moure’t pel país!!! MOURE’T!!! És evident que la Lonely té errades, però aquests senyors de Anaya… que es dediquin a una altra cosa!.

La gent nica, tot i la seva passivitat, ens ha ajudat molt. Sobretot quan ens adreçàvem a ells en castellà i veien que no érem dels EUA (a qui els tenen un amor especial). Fins i tot vam anar de festa amb uns nois de la comunitat garífuna d’Orinoco i ens ho vam passar teta. Va ser increïble veure com ballen, refregant-se!!! (remenant les olives, hahaha).

La part de la natura, es despampanant!!! A Ometepe vam pujar el volcà Maderas, molt guapo i relativament fàcil. Vam fer un tour de nit pel volcà Masaya, en cotxe fins el cràter que és actiu. Al riu San Juan vam pescar, vam veure caimans, mones, tortugues, iguanes i moltes aus. Al Carib vam gaudir de les platges de sorra blanca (per mi, sobrevalorades! però això ho explicaré en un altre post ;)), de la seva cuina amb aigua de coco, dels laberints dels rius, dels Cayos Perlas (el problema és que els “amics” polítics se’ls estan venent a gent  estrangera i la majoria, sino tots, són de propietat privada), de la comunitat d’Orinoco i Marshal Point. A Solentiname, l’illa de San Fernando, és un d’aquells llocs on tens tota l’illa per a tu, un turistilla ben solet, i  pots tenir tot el relax que et doni la punyetera gana.

0807_solentiname

.

Hi viuen unes 50 persones  i una cosa està clara… d’estrés, no moriran. I no podem oblidar Matagalpa, zona muntanyosa i productora de cafè. Allí vam coincidir amb el Cruz (“amic” d’una amiga nostra) que ens va portar a San Ramon i San Antonio, dues comunitats fantàstiques. Vam gaudir molt amb la gent!.

Little Corn Island mereix una mención apart. Mini-illa enmig del Carib, amb ben pocs turistes, on vam gaudir de la llagosta, el panxing, el buceig i de les passejades buscant el racó més espectacular. Molt recomenable per passar-s’hi uns 3 dies.

Granada és de lluny, la ciutat més bonica de Nicaragua. Plagada de cases colonials, neta i amb bona oferta culinària. Sí, es cert que és una ciutat turística i conseqüentment més cara, però si busques una mica pots trobar molta oferta amb una bona relació qualitat preu, està prou bé.

Això és el que penso del nostre viatget a terres nicas, he començat el post dient que no tornaria i ja heu notat que hi ha coses que no m’han agradat… però amb els seus pros i contres, evidentment tornaria a fer el viatge i vull explicar-vos que hem gaudit!, hem gaudit perquè per a nosaltres, viatjar va molt més enllà de veure un museu, un riu o un salt d’aigua. El que ens interessa de veritat, és conèixer com collons viu aquesta gent que està a 10.000 Km de casa nostra.

De moment, una cosa està clara, l’any que ve ens anem a Àfrica o Àsia i després ja ho veurem… el món és molt gran i ens queden massa llocs per visitar. Sempre pensem que no tornarem a repetir cap dels nostres destins… però fins ara, hem repetit l’Amazonia peruana ;).

Ja acabo, que hem commenço a fer pesat!!!. Desitjo que no hagi ningú que se senti ofès per les meves paraules, simplement expresso el que penso.

Salut.