Pero, milagrosamente, le quedaba una cosa de su vida anterior, un último lazo con la persona que había sido antes de quedarse totalmente sola. Una parte de Tariq aún vivía en su interior.

Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini.

“Quimeta”, Joaquima Aragonès Pàmies .- “la iaia de cornudella”

 1930 – 2013

Se m’ha tornat a trencar un altre trocet de cor, que no podré enganxar.

Tenir una iaia com la iaia Quimeta, tan generosa, bona persona, dolça, amable, tant pacient, tant atenta, és gairebé com viure un miracle… i de fet, quan em va explicar la història de la bomba que van llençar en un atac aeri, va caure a l’era, i no va esclatar, mentre cuidava i abraçava la tieta Gloria, el tiet Olegari i el tiet Joan (que eren petits)… vaig saber, que era un miracle de debó i que tenia la sort més gran del món, per poder estar amb ella.

mona a cornudella2

.

Se n’ha anat la iaia, després d’una malaltia que la va obligar a OBLIDAR-HO TOT i a TOTHOM… però nosaltres no l’oblidarem!.

Recordem, per tot allò que hem viscut i ella ja no podia recordar… en tenim molts records i molt bons.

Recordo quan pujavem a jugar a les golfes, amb el tato, i ella apareixia, ens mirava amb tendresa i ens deia que teniem el dinar a taula… els seus macarrons! Boníssims!.

Recordo quan em va ensenyar a fer ganxet, les dues assegudes davant de la finestra, vam començar amb la cadeneta (no cal dir que ella tenia una velocitat de vertígen!).

Recordo quan sortia al darrere, a penjar la roba de la rentadora, i m’amagaba entre els llençols. Ella reia, fent que em buscava, reia.

Recordo quan marxavem pel marge cap a la piscina i ens acomiadava amb un – PAREU CUIDADO! –. A la tornada li portavem un pomet de flors… sempre el posava sobre la taula, com si fos el més maco que habia rebut mai.

Recordo tots els dinars de Nadal amb la iaia trajinant plats i olles amunt i avall. Recordo la fressa quan arribava el torn de la seva carn amb suc!. Li encantava tenir tothom a casa.

Recordo quan jugavem a les tardes baix a la plaça, i ella ens cridava per a berenar. – Que ens faràs? – … – PA AMB POSCAO – ens deia.

¿i tu… que recordes?

Quan et mirava amb aquells ulls blaus, gairebé transparents, t’omplia de pau!. Era la persona més bona que he conegut mai!

La trobaré molt molt a faltar! Tots la trobarem a faltar!

iaia… t’estimo!